El 1977 es
celebraren les primeres eleccions lliures a l’Estat espanyol després de 40 anys
de dictadura, es van produir en un moment històric molt convuls, donat, que en
els darrers anys la figura de Franco s’havia debilitat, tant per la caiguda a nivell
internacional dels regiments autoritaris feixistes, com a nivell nacional les
disputes a nivell interior entre el sector immobilista que volia tornar a
aplicar les mesures més autoritàries i aquells que volien obrir una miqueta la
dictadura reconeixent certes llibertats limitades que l’acostaren al sistema de
les democràcies occidentals i a tot això s’havia de juntar el creixement de les
mobilitzacions degudes a que els diferents moviments socials antifranquistes
anaven agafant cada vegada més força, la qual cosa en moltes ocasions fins i
tot portava a la violència en els carrers per actes terroristes de l’extrema
esquerra i l’extrema dreta als quals s’havia de sumar la violència policial.
Aquesta va ser el convuls context en el qual es van celebrar les eleccions del
77.
Primer de
tot caldria analitzar quina fou la participació, veiem que va ser prou elevada,
de quasi el 78%. De fet només va ser superada en les eleccions del 82. Aquesta
elevada participació s’explica perquè després de 40 anys sense participar en
cap procés electoral amb garanties(puix que no es celebraren més que 2 o 3
referèndums que no foren més que per donar al règim un aspecte
“democratitzador”) la gent tenia ganes de participar, de decidir sobre quin
havia de ser el futur del país, i sobretot volia canvi, volia democràcia, i
aquest era un moment històric i una oportunitat única per fer-ho.
Ara cal
veure quines foren les tendències de la població, veiem que va guanyar amb un
percentatge prou elevat dels vots, 34’44%, la qual cosa va suposar rebre la
confiança de més d’un terç dels votants, la UCD, la formació que presidia
Suàrez va representar la moderació, el centre-dreta, i en aquest país, diuen
els politòlegs, que les formacions que acaben guanyant són les que més
s’aproximen al centre. A més cal destacar que la gent no tenia una gran
conscienciació política perquè havien sigut 40 anys en els quals no s’havia fet
política, s’havien prohibit els partits, els sindicats, la gent no tenia accés
lliure a la lectura, per tant no tenia ni idea de quins eren els postulats
marxistes o anarquistes, la poca cosa que havien sentit dels moviments
revolucionaris havia estat les crítiques que s’inoculaven en la població a
través de l’educació i els mitjans de comunicació. Per tant el discurs que més
els va convèncer era el que venia moderació, assegurava que portaria amb ells
la pau en els carrers, que representava la transició mesurada, etc.
Pel que fa a
les formacions d’esquerres, el PCE i el PSOE el que observem és que van
obtindre uns resultats molt favorables, sobretot tenint en compte que s’havien
tractat de partits prohibits que havien hagut de viure en la clandestinitat,
doncs treure uns resultats tan bons és com a mínim sorprenent. En el cas del
PCE, que en la seua història després de la dictadura, només en 1982 va treure
un millor resultat electoral, fins i tot resulta més sorprenent, perquè van ser
el partit més perseguit durant tota la dictadura i la seua participació en les
eleccions no va acceptar-se fins l’últim moment, la qual cosa va dificultar tot
el procés de preparació de la campanya electoral. Estos resultats el que
mostren és que evidentment, els que més ganes tenien de votar i de canviar les
coses eren els que més van patir les conseqüències de la repressió franquista,
els que van haver d’exiliar-se o viure en la clandestinitat, i ara tenien una
oportunitat real de canviar les coses des de dins i acabar amb el franquisme.
Resulta prou
sorprenent també el baix resultat que va obtenir Alianza Popular, de fet el seu
pitjor resultat(perquè després es va transformar en el PP i ha governat el país
durant molts anys) i a més tenint en compte que era el partit que representava
bàsicament les idees conservadores, de la religió, la família, etc. Que eren
bàsicament les mateixes que tenia el règim i que s’havia dedicat a inocular en
la població durant dècades.
Pel que fa
als partits nacionalistes es veu una menor participació, que en eleccions
posteriors, de fet molt menors que els que han obtingut els equivalents actuals
en les últimes eleccions, això es degué segurament a una falta de consciència
de poble deguda a que com les llengües distintes del castellà estaven
prohibides, es perdé difusió del català, l’esukera i el galeg, i sense llengua
no hi ha consciència nacional, a més a més segurament per la repressió patida
volien fer servir el vot útil perquè prioritzaren l’eixida del franquisme al
purisme ideològic.
En
conclusió, aquestes eleccions tan històriques que van suposar la passada del
franquisme a la democràcia i l’elaboració de la constitució del 78; representen
un posicionament de l’electorat al centre i a l’esquerra, és a dir que el que
hi havia sobretot era voluntat de canvi, de deixar arrere tota la misèria i
repressió que va portar la dictadura.
